Avui recorde la primera classe,la presentació de l'assignatura. Una classe on es parlà de moltes coses: el temari, els apunts, la bibliografia, les lectures obligatòries,les pràctiques, l'estructura de les classes,... Però de tots els temes, on més atenció posaren els alumnes fou quan sorgí el tema de l'avaluació. Quan era l'examen, el tipus, quin valor tenia sobre el total de l'assignatura, i alguna pregunta més que no recorde. L'atenció estava fixada en com anava a qualificar, encara que jo indicava que presentava un projecte i que podria modificar-se en el transcurs del temps conforme veiera i analitzara el procés d'ensenyament/aprenentatge. No sé si en aqueix moment sabien, o almenys intuïen, que de l'avaluació havien d'aprendre i que de la qualificació numèrica únicament constataven, d'una manera molt administrativa, allò que havien aprés. Jo parlava de treballs en grups, d'anàlisi d'articles, de visionat de pel·lícules, de fer un blog, d'enfrontar-nos a dissenyar una unitat didàctica, tot això ho tenia clar, però el tipus de prova teòrica, de la quantitat de preguntes o ítems no podia contestar encara; que ho havia de reflexionar, que ja en parlaríem.
Qui açò escriu, prové del sistema d'abans de la Llei del 70, i ha passat per proves d'ingrés,de revalides,per la "selectivitat". Quan estudiava a l'Escola de Magisteri vaig començar a escoltar parlar d'autoavaluació, d'autoaprendre i d'avaluació, tot en el marc d'una llei- la del 70- que començava a"renovar-se". Amb el
Petit llibre roig del jove estudiant, que gràcies a la traducció d'uns joves independentistes disposaven en la llengua pròpia, abans de la polèmica publicació en castellà; ens arribaven conceptes com ambient d'aula, metodologia, educació sexual,... I després de tants anys, la preocupació fonamental dels alumnes, almenys inicialment,era com anava a puntuar,a qualificar.
Internament ho veia com que em demanaven que els diguera qui i com, alguns superarien l'assignatura, i per tant; quins altres no la superarien. Elles, i ells, no havien fet "selectivitat", ara es diu la PAU. Quin acrònim més divertit, avui en dia sembla humor del més negre. I és que en temps on es parla de rentabilitats econòmiques per sobre de conquestes socials com són l'accés no discriminatori a una formació superior, possiblement no caldrien noves pràctiques selectives, ja que estan presents;si no fos pels que han gestionat de manera tant nefasta els cabdals públics.
Vaig a posar la prova de dilluns, però jo no seré Harry el Dur, perquè estic molt segur que sobre l'avaluació i moltes altres coses, ja no pensen igual que al principi.
QUI NO CAMINA, NO POT PERDRE'S.
